Sobre la Cartografia i la Ignorancia

Fa uns dies a classe de Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) estàvem repassant una mica la historia de la cartografia a Equador, que fins fa pocs anys sempre havia estat en mans de l'exercit (de fet l'Institut Cartogràfic mes important encara es el militar). Un dels fets que em va sobtar mes, i que ens dona una idea del poder de l'exercit i del nivell d'ignorància i d'analfabetisme de la gent, va ser la següent: L'exercit va tenir enganyada la població d'Equador ja que en els seus mapes l'àrea total del país tenia uns 200.000 kilòmetres quadrats de mes. Nomes dient això potser no es tant impactant, però el fet es que això va ser així durant 50 anys! Peró per comprendre be aquest fet, primer una mica d'història:

Perú i Equador van sostenir, des de la seva independència a principis del segle XIX i fins al 1998, una llarga disputa territorial sobre regions amazòniques i dels Andes, que ha constituït el conflicte més llarg d'aquestes característiques en l'hemisferi sud. La seva existència va provocar contínues batalles frontereres, així com mobilitzacions més àmplies que van generar guerres generalment curtes. El conflicte es va convertir durant dos segles en el principal factor que va influenciar les relacions entre Perú i Equador en tots els aspectes més enllà de l'àmbit militar i diplomàtic.

Les antigues pretensions equatorianes sobre els territoris peruans de Tumbes, Jaén i Maynas, que durant molt temps van mantenir tenses les relacions entre ambdós països, finalment van arribar a un punt culminant el 1941. El juliol d'aquell any, els equatorians van envair territori peruà i van ocupar els llocs fronterers d'Aguas Verdes, La Palma i Lechugales. Immediatament, el govern peruà va enviar tropes a la frontera. Després d'obtenir la victòria a la batalla de Zarumilla, les forces peruanes van ocupar la província equatoriana de El Oro. Això va fer desistir als equatorians. El gener de 1942 es va signar el Protocolo de Rio de Janeiro, que va comptar amb l'aval dels Estats Units, Brasil, l'Argentina i Xile. Així, el Perú desocupar El Oro i es van establir les fronteres definitives. No obstant això, la manca de col·locació de fites en el tram de la Sierra del Cóndor seria la causa de posteriors conflictes. 

Després del període de guerra fronterera entre equador i Perú, el 1946, els límits van quedar establerts pel tractat de Rio de Janeiro, però en els mapes d'Equador aquesta zona, que pertanyia a Perú, va aparèixer en els mapes com a zona equatoriana en disputa fins al 1996. L'exèrcit va enganyar d'alguna manera a la població fent creure que Equador posseïa al voltant de 200.000 kilòmetres quadrats més del que realment delimitaven els seus territoris, una àrea equivalent al doble de les ares de Catalunya, Aragó i el País Valencià junts, perquè us en feu una idea.

Desprès de molts conflictes armats, però mai una declaració de guerra, al 1995 va esdevenir el anomenat col·loquialment com la Guerra del Cenepa, (dita així pel nom del riu peruà en la capçalera del qual va ocórrer el conflicte fronterer) va tenir lloc a començaments de 1995. La guerra o conflicte (en la gairebé totalitat de documents peruans se l'esmenta com conflicte donat que mai hi va haver declaració oficial de guerra entre ambdós països) es va iniciar el 26 de gener de 1995 a la zona del Cenepa. Equador va desplegar uns 2,000 efectius a la zona. El 17 de febrer, els països integrants del Protocol de Rio de Janeiro van mediar un acord de alto al foc i separació de forces, que va haver de ser ratificat el 28 de febrer a Montevideo davant la continuació dels combats. Els combatents s'havien retirat de la zona del Cenepa ja per al 5 de maig de 1995 i el 4 d'agost es va fer efectiva una zona desmilitaritzada.

(clicar per veure en gran)

Com veieu a la imatge, les exploracions de la zona les va fer Conservation International, i en principi gràcies a aquest fet, es va saber la veritat respecte a l'area total d'Equador. Va ser aleshores quan la població (la resta de mon ja ho sabia des de feia cuasi 50 anys) va saber que Equador realment ocupava 256.370 kilòmetres quadrats i que era el país mes petit d'America del Sud. Els equatorians portaven 50 any creient que oficialment el seu pais era quasi el doble de gran del que realment era.

Aquest fet, que a priori pot ser que no sembli tan greu, ens dona una idea de la influencia i poder que tenia l'exercit però també de la importància de que la població tingui una educació, ja que la gent ignorant es molt fàcilment manipulable, com ve demostren els fets.

Sobre mites i llegendes

Tot passejant pel centre de Quito, concretament per la plaça de San Francisco un amic quiteny es explicava la següent llegenda sobre la catedral de San Francisco:

Cantuña y el Atrio de San Francisco


Hace muchos años, se construía el atrio de la Iglesia de San Francisco, donde trabajaba un indígena llamado Cantuña, responsable de terminar la obra. Pero el tiempo pasaba y el atrio no se concluía. Cantuña fue amenazado con ir a prisión por no cumplir el contrato. Un día, cuando regresaba a su casa, de entre un montón de piedras salió un pequeño hombrecillo vestido todo de rojo, con nariz y barba muy puntiagudas. Con voz muy sonora dijo:


- Soy Satanás y quiero ayudarte. Yo puedo terminar el atrio de la iglesia antes de que salga el sol, a manera de pago, me entregarías tu alma. ¿Aceptas?
Cantuña, que veía imposible terminar la obra, dijo:
- Acepto, pero no debe faltar ni una sola piedra antes del toque del Ave María o el trato se anula.
- De acuerdo - respondió Satanás.
Miles de diablos se pusieron a trabajar sin descanso. Cantuña, que miraba muerto de miedo como la obra se terminaba, se sentó en un lugar y se dio cuenta de que ahí faltaba una piedra (aqui hi han variacions que diuen que Cantuña va agafar una pedra i se la va guardar). Cuando tocó el Ave María, logró salvar su alma ya que el diablo no havia concluido su trabajo y muy enojado, desapareció camino al infierno. Cantuña quedó feliz y el atrio se conserva hasta hoy.

 ... a algú li recorda quelcom?
Si senyors, les semblances amb la llegenda sobre la construcció del Pont del Diable (tant el de Martorell com el de Tarragona) son, si mes no, força sorprenents. Com ja haureu endevinat, el tema em va picar força la curiositat, i he estat investigant un parell de dies (començo a semblar un antropòleg dels de debò) i he aconseguit aclarir l'origen de la llegenda.

Ara bé, la història, tot i haver contribuït al mite, és una cosa diferent. Cantuña era només un guagua de noble llinatge, quan Rumiñahui va cremar la ciutat. Cantuña va quedar atrapat en les flames que consumien al Quito incaic. La sort va voler que, tot i estar horriblement cremat i grotescament deformat, el noi sobrevisqué. D'ell es va apiadar un dels conqueridors anomenat Hernán Suárez, que el va fer part del seu servei i, segons diuen, el va tractar quasi com a un propi fill. Van passar els anys i el senyor Hernán, bon conqueridor però mal administrador, va caure en la desgràcia. Afectat pels deutes, no encertava com resoldre els seus problemes cada vegada més apressants. Estant a punt d'haver de vendre casa i solar, Cantuña se li va acostar oferint solucionar els seus problemes, posant una sola condició: que faci certes modificacions en el subsòl de la casa. 
 La sort de l'home va canviar de la nit al dia, les seves finances es van posar a tal punt que van arribar a estar més enllà que en els seus millors dies. Però no hi ha riquesa que pugui evitar l'inevitable: amb els anys a sobre, al ja vell guerrer li va arribar la mort. Cantuña va ser declarat el seu únic hereu i com a tal va seguir gaudint d'una gran fortuna. Eren enormes les contribucions que l'indígena realitzava als franciscans per a la construcció del seu convent i església. Els religiosos i autoritats, en no comprendre l'origen de tan grans i piadoses ofrenes, van resoldre d'interrogar.-lo Tantes vegades van anar a Cantuña amb les seves inoportunes preguntes que aquest va resoldre desfer-se d'ells d'una vegada per totes. L'indígena va confessar davant els estupefactes capellans que havia fet un pacte amb el dimoni i que aquest, a canvi de la seva ànima, li procurava tots els diners que li demanés. Alguns religiosos compassius van intentar l'exorcisme contra el dimoni i la persuasió de Cantuña perquè torni el rebut i trenqui el tracte. Davant les contínues negatives, els estrangers van començar a mirar-se'l amb una barreja de por i misericòrdia. A la mort de Cantuña es va descobrir en el subsòl de la casa, sota un pis fals, una farga per fondre or. A un costat hi havia diversos lingots d'or i una gran quantitat de peces inques llistes per ser foses.

Biogeografia Historica vs. Arca de Noé

El clima i la seva influencia sobre la distribució dels éssers vius es un tema del qual s'ha preocupat i ha estudiat molta gent, començant per José de Acosta, que al 1590 ja es plantejava que “Cómo sea posible haber en Indias, animales que no hay en otra parte del mundo?” pregunta que desafiava tota la Historia Natural i la Geografia clàssica, per no parlar de les sagrades escriptures.

Fins la publicació de l'Origen de les Especies, la explicació que mes adeptes científics tenia era la que postulava que Amèrica era un continent mes jove i amb una fauna i flora degradada. Si senyors, això es el que es pensava en aquells temps. Buffon va dur a terme un intens treball de recopilació de tota classe d'evidències per demostrar que Amèrica del Sud i Europa posseïen faunes i flores diferents i en molts casos sent la d'America clarament inferior. Segons ell, el clima humit de les ameriques tenia com a efecte la degradació dels essers vius. 

El mateix Buffon comentava que en territori americà si que es trobava una gran proliferació d'insectes i rèptils, quadrúpedes petits i éssers humans frígids, degut a la humitat i segons ell la "podredumbre". Ell ho explicava de la següent manera: 

“Veamos entonces por qué se encuentran grandes insectos y reptiles y pequeños cuadrúpedos, y hombres frígidos en este Nuevo Mundo. La razón está en la calidad de la tierra, en las condiciones del cielo, en los grados de calor, en la humedad, en la ubicación, en la elevación de las montañas, en la cantidad de aguas que corren o están estancadas, en la extensión de los bosques, y sobre todo en el estado bruto en el cual se encuentra la naturaleza”.  

Segons Buffon americà va restar mes temps sota les aigües, ja que se'l creia un continent nou, i es per això que conserva aquesta humitat primigènia que manté el nou continent en condicions de immaduresa i inestabilitat, aquests apel·latius, equivalien a elevar la perfecció i maduresa del "Viejo Mundo". Les opinions que li mereixien a Buffon els indígenes tenien uns punt similar: 

“El salvaje es dócil y sus órganos reproductivos son pequeños, no tiene bello ni barba, no tiene deseos por su hembra: aunque más ligero que el Europeo por su costumbre de correr, es sin embargo menos fuerte; es también menos sensible y sin embargo más miedoso y más perezoso. No presenta vivacidad alguna, ninguna actividad del alma; la actividad corporal no es un movimiento voluntario, una mera respuesta a la necesidad; si le quitamos el hambre y la sed, se destruirá el motivo de sus movimiento, y se mantendría en reposo durante días enteros”.  

Una de les explicacions filosòfiques i històriques mes contundents sobre la superioritat europea la trobem en una obra de Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) en el que ens parla de la concepció d'Amèrica en els següents termes: 

“América se ha revelado siempre y sigue revelándose impotente en lo físico como en lo espiritual. Los indígenas, desde el desembarco de los europeos, han ido pereciendo al soplo de la actividad europea. En los animales mismos se advierte igual inferioridad que en los hombres. La fauna tiene leones, tigres, cocodrilos, etc.; pero estas fieras, aunque poseen parecido notable con las formas del viejo mundo, son sin embargo, en todos los sentidos más pequeñas, más débiles, más impotentes. Aseguran que los animales comestibles no son en el Nuevo Mundo tan nutritivos como los del viejo. Hay en América grandes rebaños de vacunos; pero la carne de vaca europea es allá considerada un bocado exquisito”  

Segons ell, els americans “viven como niños, que se limitan a existir, lejos de todo lo que signifique pensamientos y fines elevados”; no tenen cultura i son dominats per la naturalesa, son pobles “que perecen cuando entran en contacto con pueblos de cultura superior”.  

Per molt ridícul que ens semblin ara aquestes explicacions, hem de pensar que això eren les veritats d'aquell temps, era la ciència, tal com la ciència d'ara en un futur també pot canviar completament, i pot no tenir res a veure amb el pensament actual. Curiós oi? La ciència, tot i el que pugui semblar, es completament refutable (precisament es la definició de ciència) i per tant, algun dia pot ser refutada.

 .... i tota aquesta parrafada, ve de que ahir vaig "caçar" un mosquit d'aquells immensos, del genere Tipula, el mes gros que he vist mai, i mira em va fer pensar en això. 

PD: A l'anterior entrada del blog vaig comentar la foto del volcà en erupció, i realment no es veia massa be, aqui la teniu!

(cliqueu per veure en gran)

Sobre la contaminació de la industria textil

Avui a classe d'ecologia humana, que per cert esta resultant molt interessant, estàvem comparant la la "vieja antropologia" amb la nova antropologia o ecoantropologia. Una de les diferencies mes importants es que la segona apart de l'estudi, contempla la aportació de solucions al problema tractat i te una consciencia política definida, entre d'altres aspectes. Per il·lustrar-nos el concepte, la professora ens ha donat una petita descripció de l'estat del riu Patate, a la província del Tungurahua (dita així pel volcà actiu que hi ha) i de com això afectava als agricultors dels voltants. Enfi el cas era un típic cas de comunitat rural que vivia a la falda del volcà, arribava una empresa que es dedicava a fer texans i deixava el riu fet una autentica merda, d'aquests casos ja en coneixem alguns oi? Arrel d'això s'ha generat un debat a classe sobre quines serien les solucions a aplicar i demés, la sorpresa arriba quan hem comentat que s'hauria d'instal·lar una depuradora al riu. Resulta que en tot Ecuador no hi ha una sola planta depuradora d'aigües residuals! I el que encara crec que es mes greu, no hi ha cap planta de reciclatge! Sabia que era un país sobrat de biodiversitat i mancat de recursos, però no m'esperava que les coses arribessin a aquests extrems.

Aqui al mapa podeu veure la zona afectada per la contaminació del riu, per casualitat fa un parell de setmanes em van convidar a Ambato a fer una parrillada, i aprofitant la amistat establerta crec que hi tornaré per investigar una mica mes pel meu compte (antropològicament parlant es clar, ja que de la contaminació de l'aigua mes evidencies no s'en poden tenir) aviam que hi trobo. Com que per aquesta assignatura s'ha de presentar projecte final, crec que matarem dos ocells d'un tret.

Ver mapa más grande

(si veieu la imatge, baixeu una mica a la dreta i podreu veure un altre volcà en erupció, la imatge no te preu!)

Espero que es vegi be el mapa, estic innovant una mica en el blog, ara que hi corre mes gent per aquí ...

Sobre la evolució i la seva difusió

Durant aquests últims dies, hem estat realitzant la primera practica d'Evolución, que consistia en la realització d'una enquesta a ecuatorians i ecuatorianes de classe mitja i d'una franja d'edat d'entre 18 i 30 anys (i que no estiguessin estudiant biologia o afins) on els plantejaven tres preguntes:

¿Los seres humanos se desarrollaron a partir de principios de especies de animales?

¿Estas de acuerdo en que los seres humanos y los chimpancés comparten el 99% de sus genes?

¿El fundador de la genética modera es Charles Darwin?

Dons be, quins creieu que han sigut els % obtinguts? Una mica desesperants la veritat, tot i que la practica consistia en comparar aquests resultat amb els d'el següent article sobre la educació sobre la evolucio als estats units, els resultats no son massa esperançadors per un pais on fa unes setmanes es va realitzar el 2n Congres Mundial sobre la Evolució.

Why doesn't America believe in evolution? - 20 August 2006 by Jeff Hecht

http://www.newscientist.com/article/dn9786-why-doesnt-america-believe-in-evolution.html

Resultats:

Pregunta 1 - el 20% opinaven que era fals

Pregunta 2 - el 28% opinaven que era fals

Pregunta 3 - el 50% opinaven que era fals!

... on anirem a parar! Enfi, aqui us deixo el nostre treball (preliminar, encara falten pulir algunes cosetes) aviam que us sembla!


http://docs.google.com/fileview?id=0B956HILA9eLiYmRkOWY1YWUtNzkxMC00NjBhLWJjNzYtNTRmMDg3M2U4ODRi&hl=en

Sobre la Llei de Reforma Agraria del 73

 L'altre dia a la classe d'Areas Protegidas, el professor ens va parlar de la pèssima reforma agrària del 1973, vaig quedar sorprès per la absurditat de la llei, no tenia cap tipus de sentit, i les conseqüències que s'en van derivar eren completament obvies, aquí us deixo tres punts de la llei:

El 9 de octubre de 1973, la Junta Militar dictó el Decreto 1172 (publicado en el Registro Oficial No. 410 de 15 de octubre de 1973) con el nombre de Ley de Reforma Agraria, siendo los aspectos más sobresalientes los siguientes:

 (...)

- La afectación consiste en limitar total o parcialmente el derecho de propiedad sobre las tierras rústicas que no cumplan con la función social, con el fin de corregir los defectos de la actual estructura de tenencia de la tierra, favorecer una mejor distribución del ingreso nacional, incorporar al proceso de desarrollo a los campesinos marginados y mejorar la eficiencia productiva de la tierra.

- El derecho de propiedad sobre la tierra rústica que cumpla la función social, será garantizado por el Estado. La propiedad rústica no cumple la función social cuando: los predios están deficientemente explotados; no se conservan los recursos naturales renovables; no se mantienen la responsabilidad y administración directa del propietario de la explotación; se produce acaparamiento en la tenencia de la tierra; y, no se cumplen las leyes que regulan el trabajo agrícola.

- Se consideran deficientemente explotadas aquellas tierras en las que no se cumpla con cualquiera de los siguientes requisitos: tener al 1 de enero de 1976 en explotación económica eficiente, de acuerdo con las condiciones geográficas, ecológicas y de infraestructura de la zona, no menos del 80% de la superficie agropecuaria aprovechable del predio; haber obtenido niveles de productividad por lo menos iguales a los niveles medios fijados por el Ministerio de Agricultura y Ganadería para el área; y, haber construido una infraestructura física que posibilite la explotación económica del predio.

(...) 

El que venen a dir aquests tres punts de la llei, es que si la teva terra no produeix suficient, se la queda l'estat, ras i curt. Que va fer la immensa majoria de la gent que tenia finques (o haciendas, com se li diu aquí) amb boscos? Talar tots els arbres, vendre la fusta i amb aquests diners plantar per tal de que a un no li expropiessin la terra. Trist però cert. Previsible? També.

Sobre la dinamica d'incendis forestals de Quito

Una de les moltes (de fet moltissimes, ja aniran apareixent per aquí) coses que mes m'ha cridat l'atenció des de que estic a Ecuador es la constant presencia de petits incendis tant forestals com agrícoles que, dia si dia també, es poden observar anant de casa a la universitat, la qual cosa no es mes d'un quart d'hora amb cotxe, o 25 minuts amb autobús. El primer dia vaig pensar una casualitat, però a mida que anaven passant i veient que els focs i sobretots les grans columnes de fum no feien mes que canviar de lloc, no em vaig pode resistir a preguntar-li al John Scott, el meu company de pis, que que passava aquí amb els incendis. La seva resposta va ser curta i directa, em va dir que com aquí tota la vegetació esta tan verda els incendis no acostumen a propagar-se gaire i la gent no es preocupa massa d'ells. Fins aquí be, però per que n'hi han tants vaig insistir? Aquí si que em vaig quedar parat, ja que em va dir que hi havia la creença popular entre els camperols i agricultors que el encendre foc, el fum s'acabava convertint en núvol i això feia que plogués. Imagineu quin va ser el meu desconcert, no ho creia possible! Dons si, es ven cert amics meus, hi han coses que superen la capacitat mental d'un. Avui escric això perquè des de la meva habitació tinc unes vistes magnifiques d'un incendia a la muntanya (perdó, es un volcà, aquí tot son volcans!) que s'anomena Pichincha, espero despertar-me demà i que ja s'hagi extingit, sinó tocara anar a la universitat respirant el fum de l'incendi (sumat al ja insuportable fum dels cotxes). Una cosa si que tenen a favor aquí els incendis, i es que al tractar-se d'una terra extremadament fèrtil, al cap de pocs anys ja torna a quedar tot exactament igual, ple d'Eucalyptus allargassats com si els hagessin estirat des del primer dia.






Enfi, us deixo amb una foto de l'incendi (crec que si hi cliques es pot veure amb una resolució mes bona). Atenció al petit incendi secundari que hi ha sota, just al costat de les cases. Realment fa una mica de fredat, a Catalunya amb un incendi així a escassos 3 kilòmetres ja estaria tothom fora de casa.







Per la següent entrada una altra cosa que m'ha cridat molt la atenció, que es .....