El cas del colom migratori (Ectopistes migratorius)

Aquest cas s'estudia en tots els cursos de conservació, degut a la seva bona documentació i a les proporcions que va agafar. El colom migratori, era segurament una de les espècies de vertebrats terrestres més abundants del món; potser la més abundant. Fa uns 300 anys s’estima que hi havia entre 3.000 i 5.000 milions de coloms migratoris, distribuïts en els boscos de l’est de Nord-Amèrica. Ell sol representava aproximadament el 25% de tots els ocells terrestres de Nord-Amèrica, el cual ens dona idea de la desproporció i magnitud de l'abundància d'aquesta espècie (que 1 espècie entre unes 500 representi el 25% d'individus es completament desproporcionat, segurament va ser aquella l'única ocasio en que es va donar aquesta circumstancia). Alguns naturalistes fiables, com per exemple Audubon, van descriure estols immensos que tardaven 3 dies en passar volant per damunt d’un lloc concret, segurament en el punt àlgid de la seva expansió demogràfica, els estols enfosquien el cel durant hores i dies (no vui pensar en els "rastres" que devien deixar al seu pas). 
El colom migratori era encara relativament abundant fins el 1871, pero arribats a aquest punt va començar a disminuir ràpidament i al 1880 ja era escàs. El darrer intent de nidificació en colònia registrat es va produir el 1887, i a la darrera dècada del segle XIX l’espècie era molt rara i ja no s'en veien enlloc. Finalment el darrer exemplar salvatge va ser caçat el 1900 i 0l darrer individu va morir el 1914 al zoo de Cincinnati, confirmant-se aixi la extinció definitiva de la espècie. Com es va donar aquesta extinció massiva en si fa no fa 30 anys? De ser segurament el vertebrat mes abundant del mon, a extingir-se completament van passar tres dècades. Què va passar? La resposta es, com passa normalment en ecologia, que no va se run sol factor el que va causar la extinció, sino que s'en van donar uns quants alhora, aixo si sempre tenin els humans com a causant principal. Aqui en teniu les causes de la seva extinció:

• L’espècie era nòmada. S’agrupava en uns pocs grups enormes que es desplaçaven i després es dividien en colònies menors per nidificar. Les colònies “petites” contenien, però, centenars de milions d’individus.

• Depenien de la fructificació massiva ocasional (=anyivoria, “vecería”, mast fruiting) de roures, castanyers i faigs.

• Els coloms migratoris eren considerats una plaga i se’ls caçava per menjar-los.

• La cacera local no va tenir però gaire impacte en la població.

• Ladesforestaciódel’estdelsUSAvaferminvarles poblacions.

•Cap el 1865, la xarxa de ferrocarrils ja era prou extensa com per a permetre transportar els coloms i vendre’ls a les ciutats.

• El telègraf permetia avisar de la localització dels estols nòmades.

• La major cacera documentada va ser a Michiganel 1878: la colònia de cria cobria 650 km2 i, en 3 mesos almenys 1,5 milions de coloms morts es van enviar per tren o vaixell a les ciutats, com aliment.

• Les caceres massives, la captura de polls en el niu, i l’abandonament dels nius varen conduir a una disminució dràstica de la població.

• L’espècie no va poder suportar aquest ritme d’explotació, en part pels seus costums de nidificar colonialment, de fer el niu gens amagat, i de posar un sol ou per temporada.

• La pèrdua d’hàbitat també degué intervenir, potser suplementada per un efecte Allee.

Al principi he comentat que aquest cas s'estudia en tots els cursos de conservació, endevineu per a que? Per aprendre un parell de coses, la primera es que el risc que una espècie s'extingeixi esta mes lligat amb la seva vulnerabilitat que amb la seva abundància. I la segona, es que TOTES les especies es poden extingir, no importa si son molt abundants o no, sempre es poden donar les causes per a que desapareixin, en paraules del gran E.O. Wilson:

“The loss of the passenger pigeon vividly demonstrates that there is no species whose numbers are so great as to be immune to extinction.”

E. O. Wilson & D. Perlman (2000)